Tweets de Editorial Episkenion @Episkenion

 Refugi 

Fàtima Agut

És un projecte de La ravalera pensat per al pati de les Aules, lloc on, a uns metres, hi hagué un dels 43 refugis construïts a Castelló durant la guerra civil, un projecte que compta amb la participació en cada sessió de 80 espectadors-refugiats.

Cinc històries que el refugiat experimenta amb els cinc sentits des del moment que està en la cua esperant l’entrada del pati-refugi, amb sorolls d’avions que llancen bombes que ocasionen estruendoses explosions.

Dins del pati, un altre refugiat indica, segons el color de l’entrada, la zona en què se situarà l’espectador, els angles del pati coberts per un envelat amb bancs o cadires, o un altre espai amb una taula i cadires ocuparà l’espectador-refugiat que observa el munt de bosses i maletes que hi ha ajust a l’entrada. Amb la indicació d’on poder seure se li entrega un got d’alumini que completarà amb una manta el kit de refugiat quan ocupe el banc o la cadira que li correspon.

Enmig del pati-refugi, el cinqué espai, un banc de cuina improvisat amb un dona que cuina un gran perol que per l’aroma que desprén és un brou de verdures que, una vegada asseguts i assegudes donen a beure als refugiats per a calfar les mans, el cos i l’ànima, de manera semblant al que veiem dia rere dia en els reportatges televisius dels refugiats que fugen de qualsevol guerra en qualsevol part del món.

I comença l’itinerari en què quatre dones i un home van passant per cada grup de refugiats i el fan partícep de les normes del refugi, de l’anonimat, de les històries viscudes per d’altres refugiats que hi porten molt de temps, de la participació en el treball quotidià, bé de llavar o distribuir la roba,  fins i tot conviden a participar-hi en la seua experiència positiva del que els agrada de la vida en unes llibretes en les quals d’altres refugiats han escrit un poema, un sentiment, una il·lusió que mai no s’acomplirà.

       Els sorolls del bombardeig continuen. A mesura que hom rep informació de les vides truncades per una guerra, de ments absents pel patiment ocasionat de tantes pèrdues humanes estimades, el fred i la desolació deixa petja en els ocasionals refugiats que podrien, podríem estar a Calais, Lesbos o Idomeini, una situació que, malauradament es repeteix constantment, una situación atemporal, provocada per qualsevol guerra en qualsevol país. 

No tenim nom, diu el refugiat que mostra les llibretes amb els escrits, som dues vegades re-fugiats. Afortunadament per als espectadors, el malson acaba, tothom abandona l’improvisat refugi, recupera el nom, una casa amb calefacció ens espera des d’on a través de la pantalla de la televisió, la tablet o el mòbil veiem que el que hem passat ha estat un mal somni, una experiència teatral, la realitat dels refugiats està llunyana però, una vegada va ser la realitat dels nostres avis i besavis, alguns dels quals moriren a la porta del refugi, o en un carrer, o en la seua pròpia casa.  I si, com ens presenta l’escriptora Janne Teller en el seu llibre, estiguéssim en guerra?