Tweets de Editorial Episkenion @Episkenion

(Josep Lluís Sirera) Un local atrotinat i buit amb unes cadires trencades i el terra ple de confetti. Deixalles inequívoques d’una festa que ha conclós presumiblement en una marxa apressada dels assistents per… Per què? Potser perquè ens trobem a 23 de maig de 2015 i potser els participants no tenien el cos (o altra cosa) per a festes? Intuïen potser els resultats electorals del dia vint-i-quatret? O, com pense jo més aviat, el que sí que s’imaginaven és que al dia següent anava a acabar-se per molt de temps la “festa contínua” en què els dirigents valencians (els del Partit Popular, perquè en aquests aspectes assenyalar amb el dit no és de mala educació) han viscut al darrer quart de segle. Qui siga de València ciutat o haja visitat els espais grandiosos construïts per eixos dirigents, de segur que serà capaç de trobar semblances entre aquest espai escenogràfic i l’abandonat circuit de Fórmula 1 o les grandiloqüents intal·lacions al port, desertes les pobres.

La festa, però, sembla no haver acabat. Millor dit: té continuïtat, ha de tenir-la perquè entren en escena dues dones, abillades com a cabaretes, gogós o déu sap què. Dins una hora, els han dit, comencen a actuar. Mentre, escalfen els músculs per a fer balls escaients (la més jove sobretot) o repassen una biografia que, a mi almenys em fa feredat. Nascuda la primera, el 1969, i la segona deu anys més tard, són representants prototípiques de les promocions de joves els pares dels quals feren la Transició i, per descomptat, s’acomodaren sense complexos a una democràcia tan mitificada com els seus protagonistes, val a dir: Adolfo Suárez i Felipe González. La primera va esmerçar totes les seues energies a formar-se, a fer-se un impecable curriculum acadèmic convençuda que amb la Transició s’havia implantat la meritocràcia, deixatst de banda els padrinatges i, sobretot, les influències familiars. La segona, sens dubte més pragmàtica, va optar per formar-se a la “universitat de la vida”, però no pas als nostres barris perifèrics sinó viatjant una mica per tota Europa i els Estats Units…

Segons ens van narrant les seues experiències vitals, els acompanyem en el procés de desencant que han patit, perquè tot allò que han fet no els ha servit al capdavall de res, o de gairebé res. La major té un curriculum impressionant… que ha d’amagar si aspira a que la contracten als únics treballs per a la que l’accepten, com aquest en què ara es troba. La més jove, molt més realista, no es fa tantes il·lusions (al cap i a la fi va nàixer quan el desencant per la Transició es trobava molt més estés). Per això, potser, no té problemes a escorcollar en els contenidors dels supermercats per a trobar alguna cosa que sopar… Comptat i debatut: ens trobem davant dos exemples acabats i, com he dit, prototípics, d’aquestes promocions de joves que estem sacrificant amb la mateixa crueltat i el mateix cinisme que la Unió Europea ha decidit de sacrificar a un dels seus estats membres. Exercici de canibalisme que molts aplaudeixen en uns casos (disfressant l’emigració dels nostres joves com a exercici de mobilitat laboral) i justifiquen moralment en altres ( ja ho sabeu: els grecs s’ho tenien ben merescut perquè han viscut des de sempre de l’engany). I els qui no acceptem aquestes explicacions, ai las, no fem tampoc gran cosa al respecte més enllà d’indignar-nos per compromís.

No ens deixem enlluernar, tanmateix. Perquè si les joves tenen tot el dret a sentir-se estafades o, com a mínim, maltractades, les seues biografies amaguen una sorpresa (relativa). I és que si elles han pogut formar-se a consciència o han pogut anar-se a salvar el món és perquè disposaven de mitjans per a fer-ho. O, per a ser més exactes: disposaven d’una família que ho feia possible. I dic una i no dues perquè aviat descobrim que en realitat són germanes, molt allunyades sentimentalment i ideològica l’una de l’altra però germanes al capdavall. L’autor, llavors, ens acara de sobte amb el mite de la meritocràcia. Un mite que en els anys del franquisme no ens creiem (és famós l’acudit del Perich: “tots tenim una oportunitat en la vida, però hi ha persones que tenen, per exemple, set mil cinc cents huitanta-quatre”) però que darrerament, de la mà dels cadells de la nostra dreta (la de sempre i la jove, la més aciutadanada) ha tornat a irrompre amb força en el debat ideològic: ja sabeu, els pobres, com les víctimes del franquisme segons el parer d’un inefable alcalde galec del PP, alguna cosa hauran fet per a meréixer eixe destí.

És clar que, així les coses, el que tocava en descobrir  això era deixar de compartir els seus punts de vista, com podríem haven tingut la temptació de fer en un primer moment. Xavier Puchades, però, en sap molt de teatre i ja s’ha cuidat, mitjançant una acurada utilització dels punts de vista teatrals, de crear-nos percepcions contradictòries, o fins i tot de fer-nos oblidar que al capdavall ens trobem davant representants de les capes superiors de la nostra societat; és per això que la narració que ens fa la segona de la brutal repressió que van patir els manifestants antiglobalització a Gènova el 2001 s’imposa a qualsevol indici de pragmatisme realista (o fins i tot de cinisme)  de qui ens la relata.

He parlat fins ara de dos personatges. Exacte… O no. Perquè els mots projectats al fons, i que inicialment podien fer-nos pensar en una mena de veu interior, aviat descobrim que fan part d’un discurs emés per un parlant que de temps en temps postil·la els soliloquis de les dues dones. I ho fa, a més a més, des d’una suposada experiència que li permet fins i tot d'avançar temes de discussió i, evidentment, donar des de la seua superioritat  explicació a allò que potser les dones tenen dificultats a comprendre o, millor dit, a trobar-ne  respostes més o menys satisfactòries, més o menys aconsoladores. No importa ací tant qui és el propietari de la veu com l’autoritat amb què s’expressa: amb la mateixa amb què els representants de la meua generació (que si fa no fa podríem ser pares de les protagonistes) hem traçat per als nostres sucessors un futur idíl·lic, els hem llançat cap a ell… i després hem estat incapaços d’explicar-los que al remat hem fet amb les generacions més joves el mateix que que  fan els pescadors de les almadraves amb les tonyines: dur-los a un atzucac sense sortida…

No siguem pessimistes, tanmateix: després d’aquella festa que finalment no sabem si arriba a celebrar-se, ni perquè, ni molt menys per a qui, s’albiren nous temps. Fins i tot les xarxes més sòlides poden descosir-se. Fins i tot, doncs, encara puga fer-se alguna cosa. No, millor dit: sempre es pot fer alguna cosa, com Max Aub va deixar-nos dit en la seua obra El rapto de Europa. Aquest és, sense dubte, el nostre repte i la nostra responsabilitat per a després de les eleccions.

De tota manera, seria un empobriment per la nostra part detenir-nos en la superfície de la trama: l’enfrontament / retrobament de les dues germanes. I això que el duel interpretatiu de Verònica Andrés i Pau Pons és dels bons, dels molt bons afegiria jo. Un duel on es barregen, en acurada progressió, la història personal de cadascuna, que és també la de l’altra òbviament, amb el procés de degradació d’una societat el progressisme i les il·lusions inicials de la qual van difuminant-se sense que això no semble importar-li pràcticament a ningú… como no siga al pare tothora absent, tothora present, que farà d’aquesta capacitat de percebre per on van els nous rumbs de la societat un dels punts forts per a esdevenir una figura essencial en la nova societat que ens ha tocat de viure, tan pragmàtica i tan cínica ella.

Dit l’anterior, voldria fer constar un element important del present muntatge: tot i el rerefons biogràfic que hi ha en els diàlegs, ens trobem ben lluny d’una peça amb pretensions més o menys psicologistes. No és, en efecte, tant un agon entre dos germanes (com n’hi ha tants a la història del teatre, i del cinema) com un autèntic memorial de greuges que totes dues, sense amagar la part de responsabilitat que puguen tenir cadascuna d’elles,  llancen a la cara a tots aquells que amb la seua / nostra passivitat o, pitjor, amb una actitud acomodatícia, han / hem permés que les coses arribaren al punt que havien arribat just abans de les eleccions. I als lectors valencians no els costarà gaire esforç, pense, de saber de què estic parlant exactament.

Són moltes coses, al capdavall, de què parlen les germanes. Se’ls acumulen els retrets, les frustracions, els records negatius… com a tots aquells que, exclosos del paradís popular,  només han pogut albirar des de les finestres (o des de la llunyania) com la gent guapa amamantada pel poder, s’ho passava d’allò més bé. Potser massa coses des del punt de vista de les limitacions d’una obra teatral, és clar. I és que si hi ha que posar-li alguna objecció al text de Xavier Puchades és que vesse en ell massa ràbia, massa ganes de dir coses i en algun que altre moment (no gaires, per sort) còrrega el perill de repetir-les… per molt justificada que estiga la ràbia i per molt pertinents que siguen les coses que se’ns diuen, les acusacions que s’hi  fan. Un advertiment al respecte: malgrat el que estic dient, l’obra es troba a llegües de ser un pamflet (gènere que reivindique sense avergonyir-me’n, per cert) o de tenir un ritme llangorós i desmaiat. Puchades, un experimentat autor per molt emergent que els semble a més d’un, sap dosificar els cops d’efecte perquè el ritme de l’obra no decaiga; compta, a més, amb la saviesa interpretativa de dos grans actrius que matisen i reforcen, sempre de forma adient, allò que ens conten.

En resum, doncs, ens trobem amb una obra política sense dissimul de cap mena, que ens parla a nosaltres d’unes realitats que fins ara s’han  volgut ignorar o, com a mínim, silenciar, i que deixa la porta oberta a noves reflexions potser més inquietants fins i tot, com per exemple: ¿quan donarem la veu als qui de debò no la tenen i no ens entestarem  a parlar en el seu nom sense ni tan sols demanar-los permís? Quan deixarem de costat les coartades ideològiques  que permeten a tants de nosaltres mantenir-se com a representants legítims de la indignació tot just cinc minuts després de canviar de jaqueta? Etcètera. Però, clar, tot això són temes no per a una sinó per a moltíssimes més obres de teatre. El que importa ara és veure aquesta; gaudirem d’un text ben sòlid i ben construït i del treball de Vero i Pau, dos estupendes actrius. Una obra que, almenys així ho espere, servesca per a començar a pensar què pot significar l’èxit després de les eleccions.